Tant de la feina feta durant tots aquests anys als plens i les juntes dels catorze col·legis de l’advocacia de Catalunya, com la de la seva Comissió de Drets Humans, el Consell de l’ Advocacia Catalana no ha deixat de ser testimoni dels perills i riscos que comporta exercir l’advocacia, i per això, el Consell vol, amb aquest article, deixar constància de la seva solidaritat i suport a aquesta advocacia en risc, perquè a molts llocs del món l’advocacia és amenaçada i perseguida. Podríem dir que, a tots els països o estats totalitaris o teocràtics, en una paraula, tirànics, ser advocat i advocada i defensar qualsevol persona davant del poder, davant l’Estat (suposant que ho pugui fer), gairebé sempre li comporta perjudicis i amenaces, perquè la feina de l’advocacia no deixa de ser una contundent amenaça per a ells. La llibertat i la dignitat de l’advocacia i del dret de defensa està qüestionada seriosament i greument a una gran part del món.
L’advocacia és, en general, una defensora de la llibertat, la democràcia i la justícia social, perquè sense justícia no existeix cap de les dues esmentades abans. Els advocats i advocades que lluiten a favor de les persones en situació de vulnerabilitat (pobles minoritaris, comunitats indígenes, dones, menors, emigrants i refugiats, delictes d’odi, LGTBI…) solen estar seriosament amenaçats, i els poders polítics, econòmics, militars, paramilitars, policials i religiosos, procuren coartar, coaccionar o impedir l’exercici del dret de defensa, de vegades, de forma dràstica.
Però parlar de les amenaces en general pot comportar que ho deixem tot en un punt indeterminat i genèric que li resta importància i atenció. A la gent els agrada conèixer exemples més concrets de les coses que s’expliquen i esmenten.
Deixem aquí, doncs, un lleu i petitíssim, però lamentable, rastre d’advocats o col·lectius jurídics que han estat amenaçats per defensar la ciutadania vulnerable i per iniciar accions judicials contra l’Estat i els poderosos. Posem-los-hi noms i sigles.
I comencem amb una dona. Czarina Musni, una advocada i activista dels drets humans filipina, originària de l’illa de Mindanao, una zona de les Filipines on hi ha nombrosa població indígena, però a causa de la riquesa de l’illa també hi ha moltes indústries extractives (Czarina defensava les comunitats indígenes davant d’aquestes empreses). És, així mateix, una àrea en permanent conflicte entre les guerrilles i les forces armades, amb els conseqüents abusos i excessos contra la població civil. Forma part de l’organització National Union of Peoples’ Lawyers (NUPL), de la qual és secretària general a Mindanao. NUPL presta serveis legals gratuïts a víctimes de violacions de drets humans. També forma part de Karapatan, que protegeix els drets dels sectors marginats i oprimits.
Pel seu exercici professional d’advocada defensora, se la va titllar de comunista (i conseqüentment, per a ells, de terrorista) i va patir persecucions i assetjaments (tant oficials com extraoficials), i múltiples amenaces contra la seva vida. Davant una situació tan greu, l’Agència Catalana de Cooperació i Desenvolupament (ACCD), la va incloure en el seu Programa de Defensors de Drets Humans, i la va portar a Catalunya, on actualment resideix, després d’haver-li concedit el dret d’asil. L’any 2022, l’ Advocacia Catalana li va lliurar el Premi “Valors”. Abandonem Àsia, sense parlar de la Xina, Indonèsia, el Pakistan, l’Iran…
Busquem altres noms i llocs:
COLÒMBIA que, juntament amb Mèxic, és el país on hi ha hagut més advocats assassinats en els darrers anys, superant àmpliament el centenar. En aquest país, de vegades, les amenaces prenen diverses formes, menys definitives, però igualment reprovables.
A la zona de Cartagena d’Índies, els advocats laboralistes i defensors de drets humans, el senyor Eduardo José Cantillo Romero, degà emèrit del Col·legi d’ Advocats de Cartagena d’Índies, el senyor Fernando Marimón Romero i diversos advocats més estan amenaçats d’entrar a la presó per haver litigat, i guanyat, judicis laborals contra un organisme estatal. Aquests advocats van presentar demandes laborals contra una entitat pública anomenada FONCOLPUERTOS (Fondo del Pasivo Social de la Empresa Puertos de Colombia) per reclamar-li la liquidació de les pensions de jubilació, diferències en el pagament de prestacions socials i una indemnització per falta de pagament a l’extinció del contracte laboral. Tots els jutges van dictar sentències estimatòries d’aquestes pretensions. En cap d’aquests casos l’entitat demandada va apel·lar contra les decisions que li van ser adverses, tot i estar representada per un advocat en els processos des de la contestació de les demandes, ni va fer ús del recurs extraordinari de revisió, amb la qual cosa les sentències foren definitives, amb la consideració de cosa jutjada i amb l’obligació de pagar per part de l’entitat demandada. Al cap d’un temps, la Fiscalia va acusar els advocats del fet d’haver demandat sense tenir-hi dret, els va portar a judici per un presumpte delicte de peculat per apropiació, i van ser condemnats a penes privatives de llibertat superiors a set anys.
Encara continuen litigant, anys després, perquè no sigui efectiva la condemna. Anar, a Colòmbia, contra un organisme de l’Estat que es va aquietar davant una demanda de pensions dels treballadors, amb sentència ferma i executada, no és obstacle per ser condemnat penalment molt més tard, a pesar de vulnerar així els principis de seguretat jurídica i el de l’exercici lliure de l’advocacia.
O bé les amenaces contínues que rep l’advocat Adil José Meléndez, i altres companys advocats, en la lluita a favor de les víctimes d’expropiacions de terres i de famílies de persones assassinades per forces paramilitars a la zona del Carib colombià. Litiga valentament contra les multinacionals (algunes amb capital espanyol) que volen dur a terme el megaprojecte Canal del Dique, la realització del qual implicaria un greu deteriorament ambiental que afectaria directament la vida de comunitats camperoles a la zona de Cartagena d’Índies. El 2022 i el 2023 ha rebut missatges de l’anomenat Clan del Golfo, en què l’amenacen de mort. Aquestes amenaces han estat acompanyades d’enviaments de corones fúnebres.
HONDURES: hem de referir-nos necessàriament a dues organitzacions: el Comité de Familiares de Detenidos Desaparecidos de Honduras (COFADEH), i el col·lectiu Consejo Cívico de Organizaciones Populares e Indígenas de Honduras (COPINH), que representa el poble lenca. La primera organització porta més de 35 anys buscant els seus éssers estimats desapareguts per haver defensat els drets humans, i està liderada per una dona meravellosa, valenta i justa: Bertha Oliva.
COFADEH, a més de documentar les desaparicions, de deixar constància del testimoni de les víctimes, dels familiars, investigar els culpables, posar denúncies a l’àmbit nacional i internacional, manifestar-se públicament, deixar constància de les violacions de drets humans que succeeixen a Hondures, generar propostes de llei i implantar formacions sobre drets humans, van crear un servei jurídic valent i exemplar que defensa els més vulnerables per tot el territori hondureny. Els que escriuen això són testimonis de les seves defenses, gairebé totes dones advocades, en judicis pel territori d’Hondures, contra alcaldes i policies corruptes i assassins, amb un vehicle tot terreny cedit per una organització internacional, i acompanyats al judici per forces de seguretat armades amb kalashnikovs i agutzils amb pistola al cinyell.
COFADEH, Bertha i les seves advocades han rebut nombrosos premis internacionals de drets humans, de gran prestigi, però alhora nombroses amenaces de coaccions judicials i de mort.
Però això no impedeix que segueixin amb la lluita per la justícia. També han patit greus difamacions, fins i tot governamentals, de tenir vincles amb el narcotràfic. Sempre estarem al costat de COFADEH, de les seves advocades difamades i amenaçades en un país tan perillós. I alhora, les dues filles de la líder indígena assassinada, Berta Cáceres; Laura i Berta van crear COPINH, a la ciutat La Esperanza, d’Intibucá, i el Centro de Encuentros y Amistad UTOPIA. També elles tenen un grup d’advocats compromesos i decidits, i han lluitat, malgrat les constants intimidacions rebudes, per desemmascarar els assassins de la seva mare, i per defensar el poble lenca dels atacs de terratinents i forces de seguretat. Pateixen coaccions, amenaces i atacs que només, gràcies a la solidaritat i lluita del seu poble i comunitat, poden evitar o pal·liar.
MÈXIC, a l’ampli territori del qual l’advocacia està en risc permanentment, però concretant més, anem a la mítica Chiapas. Hi ha a la seva capital, Sant Bartomeu de les Cases, però ramificada també per tot el territori, l’organització FRAYBA (Fray Bartolomé de las Casas). Aquesta organització compta amb un centre d’ajuda psicològica i jurídica en defensa dels més vulnerables de la zona. El magnífic i valent gabinet jurídic que intenta pal·liar les contínues injustícies que els polítics i poders adlàters, a través de policies, fiscals i jutges, molts d’ells corruptes o al servei dels clans de la droga, cometen contra els indígenes i els pobres, arrabassant terres, detenint, torturant, assassinant, fabricant falsos culpables i altres malifetes inimaginables, està sota contínua amenaça. Tots ells treballen tement per la seva vida, per la de la seva família i companys, i obligats, de vegades, a mantenir un perfil baix a la seva feina. Recordem, doncs, la coratjosa tasca de Juan López, Pedro Faro, Irma Vázquez i tota la seva valuosa quadrilla.
El Consell de l’ Advocacia Catalana va instaurar el 2014, i concedeix des de llavors, el Premi Valors:
són moltes les advocades i els advocats, i també els defensors i defensores de drets humans, que han estat reconeguts en aquesta tasca de la defensa tan noble com perillosa, tant en el passat, quan Espanya no era una democràcia (Magda Oranich, advocats d’ Atocha) com ara (Fatimata M’Baye, mauritana, Hawa Ibrahima, de Nigèria). Però el cas més fragrant va ser quan es va concedir el premi l’any 2021 al Col·legi d’ Advocats d’Istanbul per la seva tasca en defensa de la independència (evidentment, molt seriosament amenaçada) dels advocats turcs. Estaven orgullosos del premi, però poc abans de poder lliurar-los-el, van explicar que, malgrat tot, no podrien acceptar-lo, i van demanar que s’eliminés la concessió perquè, en fer-se públic, van rebre fortes pressions polítiques en contra i això els hagués suposat sens dubte represàlies del Govern de Turquia. Amenaçats, coaccionats, amb el temor fins i tot de la possible il·legalització, es va respectar la seva decisió. Se’ls va concedir el premi del nostre afecte, admiració i respecte des d’un forçat silenci. Torna a repetir-se aquí la nostra total consideració pel seu coratge i compromís, davant la fustigació i les amenaces.
I aquí deixem aquest trist elenc d’exemples de com l’advocacia és una professió de risc, de com exercir-la amb independència i valentia, moltes vegades i a molts llocs, és un perill seriós. Un perill que pot costar el tornar a exercir-la en el futur, i també la presó, el desterrament, la tortura i la mort.
I això passa perquè l’advocacia també és, gairebé sempre, una amenaça. Una amenaça contra el poder despòtic, una amenaça contra els que violenten la llibertat dels altres, contra els que assetgen els més vulnerables o, en general, lesionen els drets humans. Evidentment són, som, una amenaça per als tirans, per als corruptes i per als despietats. I la nostra amenaça és, possiblement, una de les nostres millors virtuts.
Acabem dient que aquest no és un article per a un dia, per a una data o una trista i lamentable efemèride que passarà, sinó que és per sempre. Perquè sempre, mentre hi hagi un advocat o advocada, o un col·legi d’advocats, amenaçats, han de tenir, i tindran, el suport, la solidaritat i la veu de tots nosaltres.
Autors: Carles McCragh Prujà, coordinador de la Comissió de Drets Humans del Consell de l’Advocacia Catalana i Claudia Patricia Flórez Hernández, advocada, vicepresidenta del Comité de Derechos Humanos de la Federación Interamericana de Abogados.